«Habitatge per a tothom». La frase, escrita en una pancarta, resumeix una de les reivindicacions que vaig fotografiar al centre de Barcelona l’11N. En altres cartells, l’habitatge apareixia lligat a la possibilitat de viure a la ciutat o a la crítica al paper dels fons d’inversió.
L’11 de novembre vaig ser al centre de Barcelona durant una part del que va passar després de la manifestació de la vaga general.
Vaig veure diversos contenidors i residus cremant, grans columnes de fum, carrers bloquejats, presència policial i grups de persones al voltant d’alguns dels punts on hi havia incidents. Entre les persones que vaig observar aquella nit n’hi havia moltes de joves, algunes d’aparença molt jove.
És una observació personal. No permet saber qui havia provocat cada incendi, qui va participar en una acció concreta ni, encara menys, l’edat de ningú per l’aspecte.
I és precisament aquesta distinció que em sembla important.
La jornada havia mobilitzat desenes de milers de persones al voltant de l’accés a l’habitatge, els salaris i el cost de la vida. La manifestació principal va reunir 55.000 assistents segons la Guàrdia Urbana i 400.000 segons els organitzadors. Les fonts periodístiques coincideixen que la marxa principal va transcórrer pacíficament i que els incidents greus van començar quan va acabar.
Hores més tard, però, bona part de la conversa pública estava dominada per altres imatges: foc, aparadors trencats, pirotècnia i enfrontaments.
Entendre una reivindicació social no implica justificar aquells actes. I aquells actes tampoc no fan responsables automàticament totes les persones que es van mobilitzar pacíficament.
Tant des del punt de vista jurídic com per entendre què va passar, convé distingir les dues coses.
Què es reivindicava l’11N
La vaga general es va convocar al voltant de diverses demandes.
La UGT i CCOO van adoptar el lema «Salaris · Habitatge · Preus» i van vincular la mobilització a l’accés a un habitatge assequible, la millora salarial, la negociació col·lectiva, la reducció de jornada, la precarietat laboral i els serveis públics. El moviment llogater va situar la crisi de l’habitatge al centre de la protesta. Eren les posicions de les organitzacions convocants.
Les pancartes que vaig fotografiar plantejaven la qüestió de l’habitatge de maneres diverses. Una demanava habitatge per a tothom. Una altra deia «Només si som capaços d’habitar podrem construir». En castellà, «Fuera fondos buitres» criticava els fons d’inversió i «Los bancos tienen casas sin gente…» al·ludia als habitatges buits. Les fotografies recullen els missatges tal com es veien al carrer.
Això no permet afirmar que la societat espanyola donés suport en bloc al programa de la vaga.
L’habitatge, però, era una qüestió central del debat i preocupa molt més enllà dels sindicats convocants.
Al baròmetre del CIS d’octubre de 2026, el 55,7 % de les persones entrevistades esmentava l’habitatge entre els principals problemes d’Espanya i el 33,8 % entre els que els afectaven personalment. A més, el 82,3 % preferia prioritzar l’habitatge com a dret constitucional davant de la seva consideració com a bé de mercat.
Aquestes dades no mesuren el suport a la vaga. Mostren que el problema que va portar moltes persones al carrer és una preocupació àmpliament documentada.
Què va passar a Barcelona quan va acabar la manifestació
La manifestació principal va recórrer el centre de Barcelona i va acabar a l’entorn de la plaça de Catalunya.
Després hi va haver incidents principalment al passeig de Gràcia, la Gran Via, la plaça de Catalunya, el carrer de Pelai i els carrers pròxims. Les fonts van informar d’incendis de contenidors i mobiliari urbà, aparadors destrossats, accessos o robatoris en alguns establiments, llançament de pirotècnia, enfrontaments i intervencions policials.
Els balanços van canviar durant la nit, mentre el dispositiu encara era obert. Els Mossos van comunicar inicialment 18 detencions. Més tard, l’alcalde Jaume Collboni en va anunciar una cinquantena. El matí del 12 de novembre, Interior de la Generalitat i els Mossos van donar un balanç de 52 persones detingudes, sis de les quals menors d’edat. Una detenció no equival a una condemna ni permet donar per provats els delictes que la policia va atribuir inicialment.
Durant la jornada també hi va haver intervencions i càrregues policials a Barcelona i en altres ciutats. Algunes actuacions van rebre crítiques d’organitzacions sindicals. Unes imatges aïllades o una descripció general no permeten establir la legalitat d’una actuació concreta. Caldria conèixer-ne les circumstàncies.
Manifestar-se és un dret fonamental
El punt de partida jurídic és clar.
L’article 21 de la Constitució espanyola reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes i estableix que el seu exercici no necessita autorització prèvia.
Les reunions en llocs de trànsit públic i les manifestacions estan subjectes a comunicació prèvia. L’autoritat només les pot prohibir quan hi hagi raons fonamentades d’alteració de l’ordre públic amb perill per a persones o béns.
La Llei orgànica 9/1983, reguladora del dret de reunió, desenvolupa aquest marc. Entre altres qüestions, permet suspendre o dissoldre una manifestació quan hi ha alteracions de l’ordre públic amb perill per a persones o béns, o quan concorre algun dels altres supòsits legals.
Per això cal anar més enllà de l’alternativa entre «manifestació permesa» i «manifestació il·legal».
Milers de persones poden exercir pacíficament un dret fonamental mentre d’altres, al mateix entorn o després de la marxa, fan actes que cal analitzar penalment de manera individual.
Quan una protesta pot tenir conseqüències penals
El dret de manifestació no protegeix una conducta pel simple fet que tingui lloc durant una protesta.
Trencar un aparador, cremar un objecte, agredir una persona o actuar violentament contra un agent pot donar lloc a qualificacions penals diferents. Un vídeo de pocs segons no permet qualificar automàticament els fets.
L’article 557 del Codi penal regula determinats supòsits de desordres públics. Preveu, entre altres conductes, la violència o la intimidació contra persones o coses i l’obstaculització de vies amb determinats perills, quan s’actua en grup i amb la finalitat que exigeix el precepte. Cal examinar els elements concrets del delicte. No n’hi ha prou de ser en un carrer on hi ha incidents.
Els danys en béns aliens poden encaixar en l’article 263. Quan es causen mitjançant incendi o altres mitjans especialment destructius pot entrar en joc l’article 266. L’article 351 preveu un supòsit més greu: un incendi que comporta perill per a la vida o la integritat física de les persones. Si aquest perill no hi és, el Codi remet al règim de danys de l’article 266.
Per tant, no hi ha una pena única pel fet de cremar un contenidor. Cal saber què es va cremar, com, quin risc es va generar, quins danys es van causar i quins fets són atribuïbles a cada persona.
Una distinció semblant s’aplica quan la conducta va dirigida contra agents de l’autoritat. Els articles 550 i 551 regulen l’atemptat i determinades circumstàncies agreujants quan hi ha agressió, intimidació greu, violència o resistència greu en les condicions que fixa la llei. Una discussió, la simple presència o una desobediència no es poden qualificar automàticament de la mateixa manera.
La responsabilitat és individual
Aquest punt em sembla especialment important després d’una nit com la de l’11N.
El Codi penal defineix diverses formes de participació en el fet i atribueix responsabilitat als autors i als còmplices. Ser físicament en una manifestació no comporta responsabilitat col·lectiva.
Una persona pot haver-hi anat per reclamar millors salaris, una altra per protestar pel lloguer, una altra per observar i una altra pot haver causat un dany concret.
Jurídicament, són situacions diferents.
Defensar el dret de manifestació no justifica un incendi. I l’existència d’un incendi tampoc no permet atribuir-lo a tota la manifestació.
I si qui participa en els aldarulls és menor d’edat?
La presència de persones molt joves és una de les coses que em van cridar l’atenció aquella nit. Això no permet deduir-ne l’edat a simple vista.
El balanç policial del 12 de novembre sí que indicava que sis de les 52 persones detingudes eren menors.
Ser menor d’edat no exclou automàticament la responsabilitat.
La Llei orgànica 5/2000, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, s’aplica als joves de 14 a 17 anys que cometen fets tipificats com a delicte. És un sistema específic, diferent del dels adults i amb una dimensió educativa important. Pot incloure mesures restrictives de llibertat i, en els supòsits legals, diferents modalitats d’internament.
Als menors de 14 anys no se’ls exigeix responsabilitat d’acord amb aquesta llei. Hi poden intervenir els mecanismes de protecció de menors corresponents.
Per això és inexacte dir que un menor no pot respondre penalment o que rep automàticament el mateix tractament que un adult.
Violència, titulars i reivindicacions: una mirada des del carrer
L’11N va fer especialment visible una paradoxa.
Desenes de milers de persones van sortir als carrers de Barcelona per parlar, entre altres coses, d’habitatge, salaris i cost de la vida.
Hores després, les fotografies més impactants eren les de les flames.
És comprensible: un contenidor cremant té un impacte visual immediat que no tenen una pancarta sobre negociació col·lectiva o una dada del CIS.
Aquesta diferència d’impacte té conseqüències.
Quan unes quantes persones trenquen aparadors, cremen mobiliari urbà o s’enfronten violentament amb la policia, la conversa pública pot canviar en qüestió de minuts. El foc desplaça la qüestió que havia portat milers de persones a manifestar-se.
Es pot condemnar aquesta violència i prendre seriosament les reivindicacions de qui es va manifestar pacíficament. Reconèixer que una preocupació social és legítima o important no justifica jurídicament cap conducta violenta comesa en nom seu.
Per a mi, aquesta és una de les lliçons més clares del que vaig veure a Barcelona.
El dret de manifestació permet expressar una reivindicació col·lectiva pacíficament a l’espai públic. Qui hi comet actes violents pot assumir-ne personalment les conseqüències jurídiques i acabar desplaçant el missatge de milers de persones que no hi van participar.
Preguntes freqüents
És legal manifestar-se a Espanya?
Sí. La Constitució reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Les manifestacions en llocs de trànsit públic requereixen comunicació prèvia. L’Administració no pot concedir o denegar lliurement l’exercici d’aquest dret.
Si soc en una manifestació, soc responsable dels danys que hi causen altres persones?
No automàticament. Cal analitzar la participació concreta de cada persona com a autora, inductora, cooperadora o còmplice i els elements del delicte investigat. La simple presència no permet atribuir-li els actes d’altri.
Cremar un contenidor és sempre un delicte d’incendi de l’article 351?
No. La qualificació depèn de les circumstàncies. L’article 351 exigeix perill per a la vida o la integritat física. Si aquest perill no hi és, el Codi remet als danys mitjançant incendi de l’article 266, sens perjudici d’altres qualificacions aplicables.
Què passa si un menor participa en aldarulls?
Entre els 14 i els 17 anys es pot exigir responsabilitat d’acord amb el règim específic de la Llei orgànica 5/2000. Per sota dels 14 anys no s’exigeix responsabilitat d’acord amb aquesta llei i hi poden intervenir els mecanismes de protecció de menors.
Fonts i referències
Fonts jurídiques
- Constitució espanyola, article 21
- Llei orgànica 9/1983, reguladora del dret de reunió
- Codi penal
- Llei orgànica 5/2000, responsabilitat penal dels menors