Preguntes freqüents | Claramente Legal

Rebràs un pressupost previ adaptat a la feina prevista, la complexitat del cas i la fase en què es troba. No s’inicia cap actuació addicional sense que en coneguis i acceptis les condicions econòmiques.

Pot atendre les consultes en castellà, català, francès, àrab i anglès, tant en línia com presencialment a Barcelona.

No necessàriament. L’acceptació d’un encàrrec posterior depèn de l’anàlisi del cas, la disponibilitat, l’absència de conflictes d’interessos i les condicions de l’actuació.

Sí. Quan un assumpte requereix coneixements específics d'una altra àrea de dret o d'una acció que ha de ser realitzada per un especialista, Claramente Legal pot fer de nexe amb l'especialista corresponent. L'estratègia global i la comunicació estan clarament organitzades perquè sàpiga qui hi participa i per què.

La primera consulta té un preu tancat de 49,90 € i dura fins a 45 minuts. Serveix per analitzar la situació, respondre els dubtes principals i explicar les opcions disponibles.

Sí. Pots fer-la per videotrucada o telèfon des de qualsevol lloc, o presencialment amb cita prèvia al carrer de Balmes, 188, 08006 Barcelona.

Sí. Les cites presencials només estan disponibles amb concertació prèvia. Les podeu reservar a través de la pàgina de reserves o per WhatsApp.

Actualment, els principals serveis que s'ofereixen són dret immobiliari, dret de família, recuperació de deutes i assessorament i presentació de declaracions de l'impost sobre la renda de les persones físiques.

No. És un servei d’assessorament i anàlisi inicial. Si després cal negociar, redactar documents, fer una revisió extensa o intervenir en un procediment, rebràs un pressupost previ.

Depèn de l’assumpte. Si tens contractes, comunicacions, factures, resolucions o justificants relacionats amb el problema, tingues-los a mà. Anota també les dates importants i les preguntes que vols plantejar.

Explica breument la situació en el primer contacte. Si encaixa en les àrees de treball de Claramente Legal, t’indicarem el punt de partida adequat.

Si sou copropietaris i no podeu arribar a un acord, és aconsellable considerar primer la negociació, la possible adjudicació de la propietat a una de les parts o els mitjans per posar fi a la copropietat. La solució també depèn de l'ús de la propietat, de la hipoteca i dels termes del divorci. Considereu les vostres opcions abans de prendre cap mesura.

La venda es pot considerar sempre que es respecti la propietat, els acords o resolucions existents, l'ús de la propietat i les obligacions hipotecàries. Abans de signar, és aconsellable considerar qui hauria d'implicar-se i com s'integra la transacció en el procediment de divorci. Consulteu el servei d'habitatge, divorci i successió.

No hi ha cap preferència automàtica pel fet de ser mare. Es valoren l’interès del menor, els vincles, les cures anteriors, la disponibilitat i les altres circumstàncies familiars.

No. Es pot fixar una contribució segons els ingressos, les despeses i el temps de convivència. La cura dels fills i el finançament de les seves necessitats són qüestions relacionades però diferents.

És possible acordar una renúncia, però és aconsellable primer determinar la pèrdua econòmica causada per la ruptura de la relació i les circumstàncies econòmiques de totes dues parts. Una decisió presa sense tota la informació pot ser difícil de rectificar més endavant.

No. L'assignació d'ús i la propietat són qüestions independents. L'acord també hauria de cobrir la hipoteca, els costos i el futur de la propietat.

Sí, en els procediments per consentiment mutu, es pot utilitzar un únic representant legal. Si sorgeix un conflicte significatiu o interessos incompatibles, cada cònjuge pot necessitar assessorament independent.

No sempre. Les mesures relatives als fills menors d'edat i altres conseqüències del divorci requereixen els procediments legals adequats i l'aprovació. A més, un acord ambigu pot ser molt difícil d'aplicar.

Una venda conjunta no es pot abordar de la mateixa manera si manca l'acord necessari. És important distingir entre vendre la propietat i dividir o partir l'herència, i considerar un lliurament, una compensació, una negociació o una altra via legal, segons les circumstàncies. Sol·liciteu una anàlisi de la situació.

Sí, però primer has de comprovar en quina fase es troba l'herència, qui ha d'estar implicat i quins acords són necessaris. Mentre la propietat formi part de l'herència, la seva venda generalment requereix el consentiment de tots els cohereders. Descobreix com preparar-te per a la transacció.

Pot ser possible si el contracte preveu el finançament i es compleixen els requisits de l’article 621-49 del Codi civil de Catalunya. Cal acreditar la denegació dins del termini pactat i revisar si hi ha pacte en contrari.

No. A Catalunya, les quantitats lliurades es consideren arres confirmatòries llevat que s’hagi pactat expressament el caràcter penitencial.

No. Informa sobre la titularitat i els drets inscrits. Cal comparar-la amb l’escriptura, el Cadastre, la documentació urbanística, la cèdula d’habitabilitat i la realitat física. Tampoc, per si sol, certifica la condició tècnica de la propietat.

Sí, però és important identificar quin document falta, quan es presentarà i què passarà si no arriba o conté un error. La transacció pot ser condicional a un resultat satisfactori.

Depèn dels termes del contracte i de si l'agència encara té els diners. Si part de la suma ja s'ha pagat als venedors, poden caldre diverses restitucions coordinades.

No. L'informe tècnic examina l'estat físic i les obres realitzades. La revisió jurídica analitza la titularitat, les càrregues, el contracte i les implicacions de les conclusions. En una transacció complexa, ambdues perspectives es complementen mútuament.

El contracte d’arres sol signar-se abans que les parts vagin al notari per formalitzar l'escriptura. El procediment notarial posterior no permet a les parts tornar enrere en la seva decisió ni renegociar lliurement un contracte privat que ja els vincula.

Aquesta és una negociació basada en els drets, les obligacions, les proves i els riscos legals de les dues parts. Abans de fer el primer contacte, és aconsellable establir quines reclamacions es poden presentar, quins arguments podria presentar l'altra part, quin resultat seria raonable i quines alternatives existeixen si no s'arriba a un acord.

Quan hi ha marge per a un acord raonable, la negociació pot reduir costos, evitar mesos d'incertesa i permetre solucions més flexibles que una sentència judicial. Si es documenta adequadament, també ajuda a definir l'abast de la controvèrsia i a preparar el cas en cas que finalment calgui recórrer als tribunals.

Depèn dels fets, de les proves i de la posició de l'altra part. Es pot utilitzar per garantir el pagament d'un deute, recuperar un dipòsit o una quantitat pagada, obtenir una indemnització, acordar les condicions de pagament, exigir el compliment o la resolució d'un contracte i dissenyar altres solucions a mida del conflicte.

No. Hi ha casos en què l'altra part no acceptarà una solució raonable, en què no es pot deixar passar un termini o en què cal una acció legal urgent. L'objectiu és triar l'estratègia que millor protegeixi el client: negociar, emetre una notificació formal o portar el cas als tribunals.

És un procediment civil espanyol per reclamar deutes dineraris de qualsevol import que siguin líquids, determinats, vençuts i exigibles, i que es puguin acreditar documentalment.

El deute ha de ser monetari, líquid, específic, vençut i exigible. A més, ha de poder ser acreditat mitjançant documents que justifiquin raonablement la seva existència i quantia, com ara un contracte, una factura, un albarà de lliurament, un reconeixement de deute o documents equivalents. La documentació específica requerida dependrà de l'origen de l'obligació.

Com a regla general, la sol·licitud es presenta davant del jutjat civil competent del domicili o del lloc de residència del deutor. Els deutes relacionats amb les comunitats de propietaris estan subjectes a normes específiques i també poden permetre que el cas es porti davant del jutjat del lloc on es troba la propietat. La jurisdicció s'ha de determinar cas per cas.

No és obligatòria la intervenció d’advocat ni procurador quan es presenta la sol·licitud inicial per a una procediment monitori. Si el deutor s'hi oposa o si cal iniciar procediments d'execució, la seva intervenció pot esdevenir obligatòria, segons l'import en joc i el procediment aplicable. És aconsellable comprovar-ho abans de presentar o respondre a la sol·licitud.

El creditor presenta la sol·licitud inicial juntament amb els documents que acrediten el deute. Si la sol·licitud s'accepta, el tribunal exigeix al deutor que pagui o presenti una objecció en un termini de 20 dies. Si el deutor paga, el procediment conclou; si el deutor presenta una objecció, la reclamació continua mitjançant els procediments declaratius pertinents; i si el deutor ni paga ni presenta una objecció, el creditor pot sol·licitar l'execució.

La llei estableix un termini de 20 dies perquè el deutor pagui o presenti una objecció després de la reclamació, però la durada total varia. Depèn del tribunal, de la ubicació del deutor, de l'acceptació i la notificació de l'avís, de qualsevol objecció plantejada i, si no es fa el pagament, dels procediments d'execució posteriors. Per tant, no és prudent prometre un termini fix per a tot el cas.

La regularització extraordinària de 2026 va ser un procediment excepcional establert pel Reial Decret 316/2026, de 14 d'abril. Va permetre a determinats ciutadans estrangers que ja es trobaven a Espanya sol·licitar un permís de residència temporal per raó de circumstàncies excepcionals, subjecte a requisits administratius i personals específics. El període de sol·licitud va obrir el 16 d'abril i va tancar el 30 de juny de 2026, de manera que ja no s'hi poden presentar noves sol·licituds.

El termini va acabar el 30 de juny de 2026. Aquesta convocatòria ja no admet sol·licituds noves; les persones que van presentar una sol·licitud dins de termini han d’atendre les comunicacions del seu expedient.

D'acord amb els termes establerts al Reial Decret 316/2026, podien optar-hi els nacionals de països tercers que havien sol·licitat protecció internacional a Espanya abans de l'1 de gener de 2026, o que es trobaven en una situació administrativa irregular i havien arribat a Espanya abans d'aquesta data. També havien de complir els requisits pel que fa a la durada de l'estada, l'antecedent penal i qualsevol altra condició establerta. En els casos que no implicaven protecció internacional, els sol·licitants també havien de presentar proves d'ocupació, d'una unitat familiar específica o d'una situació de vulnerabilitat.

Els sol·licitants havien de presentar proves d'una estada ininterrompuda d'almenys cinc mesos a Espanya en el moment de presentar la sol·licitud, així com d'haver estat a Espanya abans de l'1 de gener de 2026. Aquestes proves podien aportar-se mitjançant documents públics o privats que portessin el nom del sol·licitant i una data, la qual cosa permetria identificar el sol·licitant i confirmar que havia estat a Espanya.

La documentació bàsica incloïa el formulari oficial, una còpia completa del passaport, la targeta de registre o document de viatge, una prova de presència a Espanya abans de l'1 de gener de 2026 i de residència durant els cinc mesos anteriors a la sol·licitud, així com els certificats d'antecedents penals requerits. Els documents havien d'estar a nom del sol·licitant i amb data. Quan el sol·licitant no demanava protecció internacional, també havia de presentar proves d'una de les circumstàncies següents: ocupació, una unitat familiar específica o una situació de vulnerabilitat.

Sí, però amb una condició important. La notificació oficial emesa per UTEX que confirmava l'inici del procés de sol·licitud atorgava una autorització provisional per treballar a tot el país i en qualsevol sector, ja fos com a assalariat o per compte propi. Simplement presentar la prova de presentació no era suficient. Si la sol·licitud era rebutjada, aquesta autorització provisional deixaria de ser vàlida.

No. L'autorització concedida per Espanya permetia al titular residir i treballar només a Espanya. Per si sola, no atorgava dret a establir-se ni a treballar en un altre Estat membre de la Unió Europea. Per traslladar-se a un altre país, caldria complir les condicions i, si s'escau, sol·licitar l'autorització prevista en la legislació d'aquest Estat.

L'autorització era inicialment vàlida durant un any. Abans de l'expiració d'aquest període, el beneficiari havia de plantejar-se sol·licitar una de les autoritzacions estàndard establertes en el Reglament d'Immigració. El pas següent no era automàtic: depenia de les circumstàncies personals, laborals i documentals de cada cas concret i del procediment aplicable.